Budisme

Article in other languages:

Estàtua representant Siddharta Gautama
Pagoda a Lumbini (Nepal)
Siddharta Gautama amb els seus cinc deixebles
Meditació en la postura del lotus
La Dharmatxakra (Roda Dharma) representa el noble camí dels vuit passos

El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Una branca d'aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.[1]

Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular en el món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes al món.[2][3][4][5]

Taula de continguts

Siddharta Gautama

Article principal: Siddharta Gautama

Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això és deu a que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com un guia per a la vida dels seus seguidors, en la qual els diferents episodis clau constitueixen metàfores dels processos de crisi i recerca espiritual del ser humà.

Siddharta era fill d'una família rica i influent. Un profeta va vaticinar que en cas que vegés el món real esdevidria un gran líder espiritual, però sinó seria un gran general. El seu pare preferia la segona opció i el noi va créixer tancat al palau. En una de les seves escapades d'amagat va veure un intocable demanant diners i això el va commocionar tant que va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar el en coneixement dels Upanishads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és va convertir en el Buda, l'il·luminat. Va morir a l'edat de 80 anys.

Després de la il·luminació, va iniciar la propagació del seu dharma o "veritat budista". El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i en constitueix el nucli:

  • Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
  • Segona Noble Veritat: l'origen del patiment es troba a l'afany de viure, al desig d'actuació, de plaer, de possessió.
  • Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
  • Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

Els vuit passos són els següents:

  1. Coneixement recte de les Quatre Veritats.
  2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges.
  3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
  4. Acció recta: bona conducta moral.
  5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal.
  6. Esforç recte: fomentar tendències bones.
  7. Pensament recte: no cedir als desigs.
  8. Concentració recta: meditació.

El budisme i la seva forma d'entendre el món

Les diferents escoles i tradicions budistes

Els ensenyaments del Buda en una primera etapa van ser només de tradició oral i es van consignar en el Cànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budisme anomenat theravada o hinayana, que es considera dipositari dels ensenyaments originals del Buda que condueixen a l'alliberament de l'existència cíclica (samsara), al nirvana. Aquesta és la forma de budisme que es practica avui en dia a Sri Lanka, Tailàndia, Birmània, Cambodja i el Vietnam.

Segles després, i en sànscrit, apareixen uns textos (sutres) que reclamen el seu origen directe de Buda i conformen la tradició mahayana que floreix a l'Índia i s'estén i practica avui en dia al Tibet, Mongòlia, la Xina, Corea i el Japó. La tradició mahayana és la dels bodhisattvas que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers a través de la pràctica de la bodhichita (l'esperit del despertar).

La tercera escola budista és la que es va desenvolupar al nord de l'Índia i és coneix com vajrayana o també tantrayana. Aquesta tradició es va difondre pel Tibet, Mongòlia i el Japó. Sovint aquesta línia es coneix com budisme tibetà. Un aspecte destacable és el treball meditatiu basat en els texts tàntrics, on apareix el guru o lama com una figura molt important.

El samsara i el nirvana

Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, anomenat samsara. El samsara, segons el Buda, no té un principi però té un final individual per a aquells que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament s'anomena nirvana, literalment "més enllà del dolor o sofriment". De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.

El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes entre el qual hi ha el dels humans, condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Quarta Veritat Noble).

L'ètica budista

Monjos budistes al Monestir de Sera (Tibet).
Mandala fet de sorra.
Mantra
Pelegrins budistes a Tailàndia

Breument, la moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Segons els ensenyaments budistes, els principis ètics estan determinats per l'examen de si una acció qualsevol podria ser potencialment nociva o perjudicial per a un mateix o pels altres, i és aquesta acció que s'intenta evitar. En el budisme s'utilitza molt l'expressió de ment hàbil, que és aquella que evita totes les accions propenses a causar sofriment o remordiment. L'esforç i la intenció emprats determinaran la càrrega moral de l'acció.

Desenvolupament inicial

Poc temps abans que Buda morís, els seus deixebles li van demanar que nomenés un successor però ell s'hi va negar instant-los a que cadascú treballés de forma personal i aconseguís la seua pròpia salvació.[6] Atès que en aquella època els ensenyaments budistes es transmetien només de forma oral, aviat es va fer evident la necessitat d'escriure aquests ensenyaments i poder formar així una base sòlida que mantingués la unitat i la puresa de la comunitat.[7] Davant aquesta situació, l'ordre monàstica budista va decidir de reunir-se de forma periòdica per assolir un acord tant en assumptes de doctrina com de pràctiques religioses. Dins de la tradició budista hi va haver quatre reunions que van ésser considerades Consells Superiors.[8]

Consells Superiors

Primer Consell

El Primer Consell Superior es va celebrar a Rajagriha (actual Rajgir), immediatament després de la mort de Buda, i va ésser presidit per un monjo anomenat Mahakasyapa (encara que en altres textos consta que fou Ananda). El propòsit era recitar els ensenyaments de Buda i aconseguir unir criteris d'interpretació pel que fa a aquestes i a la disciplina monàstica que s'havia d'assumir.[9]

Segon Consell

Es diu que al voltant d'un segle més tard es va celebrar un altre consell a Vaisali. El propòsit aquesta vegada era fer front a 10 pràctiques monàstiques bastant dubtoses i que eren viscudes amb regularitat pels monjos de la Confederació Vajjian. Entre aquestes pràctiques estava, per exemple, l'ús de diners o beure vi de palma. El Consell les va declarar absolutament fora de la llei i alguns estudiosos consideren aquest fet com l'origen de la primera divisió o ruptura important dins del budisme, sostenint que els resultats finals del Consell va portar al cisma entre els Mahasanghika o Gran Assemblea (coneguts com a Mahayana) i els budistes més estrictes (els Sthaviras o Ancians, coneguts despectivament com a Hinayana).[10] Tanmateix, la ruptura formal entre aquests dos grups es va produir 37 anys després en una altra reunió com a resultat del continu augment de les tensions dins de la sangha, atès que no aconseguien posar-se d'acord en assumptes tals com la disciplina, la funció dels laics dins de la religió i la naturalesa de l'arhat.[11]

Amb el pas del temps, aquests grups van seguir subdividint-se fins arribar a formar 18 escoles que diferien unes de les altres en qüestions filosòfiques i doctrinals i quan a regles de disciplina. De les 18 escoles, l'única que s'ha mantingut fins a l'actualitat és la Theravada.[12]

Tercer Consell

El Tercer Consell Superior va ser convocat pel rei Asoka al segle III aC i es va realitzar a Pataliputra (actual Patna). La idea de celebrar aquesta reunió va ésser del monjo Moggaliputta Tissa i tenia per finalitat expulsar de la sangha a un gran nombre de falsos monjos que s'havien unit a l'ordre només perquè aquesta comptava amb la protecció real. En el Tercer Consell Superior van ser rebutjats tots els punts de vista ofensius per a la fe i expulsats tots aquells que els donaven suport. Aquest procés va acabar suposadament amb la recopilació dels textos i escrits budistes (Tripitaka), i amb l'addició d'una secció de filosofia molt subtil (abhidharma) a la doctrina (dharma) i a la disciplina monacal (Vinay), ja esmentada en el Primer Consell. Un altre èxit del Tercer Consell Superior va ser organitzar l'enviament de missioners per diferents països perquè divulguessin la fe budista.[13]

Quart Consell

Al voltant de l'any 100 va tindre lloc el Quart Consell Superior sota el patrocini del rei Kanishka. No se sap bé si va celebrar-se a la ciutat de Jalandhar o en algun lloc de l'actual territori de Jammu i Caixmir. Hi devien haver participat les dues branques del budisme, tot cercant aconseguir la pau entre les diferents sectes existents, però els budistes Theravada es van negar a reconèixer la legitimitat del Consell.[14]

Conflictes i noves escoles

El budisme va viure un gran desenvolupament en els primers anys de la seua existència, cosa que va donar lloc a conflictes d'interpretació dels ensenyaments de Buda. Aquest fet va determinar que es creessin les 18 escoles tradicionals del pensament budista. Aquestes escoles, analitzades com a grup, van ésser considerades molt conservadores i aferrades a la literalitat dels missatges del mestre. De totes elles, la Theravada va ser acusada de ser molt individualista i insuficient respecte a les necessitats dels laics.[15] Aquesta disconformitat va portar a que la sangha prengués la decisió de separar de la resta dels monjos durant la celebració del Segon Consell Superior l'any 383 aC.[16]

Mentre els monjos més conservadors van continuar honorant Buda com el perfecte il·luminat i mestre de la Humanitat, els Mahasanghika, més liberals, van desenvolupar un concepte nou: la consideració que Buda és un ésser etern, omnipresent i transcendent. També van desenvolupar diverses teories respecte a que el Buda humà no era sinó una aparició del Buda transcendent, i que havia estat creat per a benefici de la Humanitat. Entenent així la naturalesa de Buda, el pensament Mahasanghika pot ésser vist com a precursor i prototip del pensament Mahayana.[17]

Tantrisme

Al voltant del segle VII es va desenvolupar una nova forma de budisme coneguda com a tantrisme, i que va sorgir arran de la unió entre el budisme Mahayana i les creences màgiques del folklore popular del nord de l'Índia.[18] Tot i ser similar al tantrisme hindú, que es va desenvolupar per aquells mateixos anys, el tantrisme budista difereix del Mahayana pel gran èmfasi que posa en l'acció sacramental. Conegut també com a Vajrayana (Vehicle del Diamant), el tantrisme té una tradició esotèrica.[19] Les seues cerimònies d'iniciació inclouen l'entrada al mandala, un cercle místic o mapa simbòlic de l'univers espiritual. Per al tantrisme, també és important la utilització de Mudres o demostracions rituals, i de mantres o síl·labes sagrades que es cantaven en repetides ocasions i s'utilitzaven com a formes de meditació.[20] El Vajrayana es va transformar en la forma del budisme dominant en el Tibet. A través de la Xina va ser transmès al Japó, lloc on es practicat per l'escola Shingon.[21]

L'expansió des de l'Índia

Proselitisme budista en temps del rei Asoka
Estàtua de Buda a l'Índia
Estàtues budistes a Hong Kong.
Estàtua de Buda a Kamakura (Japó)
Interior d'un temple budista a Jejudo (Corea del Sud)
El buda Amitaba beneint una dona.
Monestir budista a Bhutan
Stupa a Katmandú (Nepal)
Cova habilitada com a temple budista a Maharashtra (Índia)

El budisme es va expandir ràpidament per l'Índia degut a grups de missioners que, enviats pel rei Asoka, el van difondre tant al sud com al nord-oest d'aquell subcontinent. D'acord amb escrits del període del rei Asoka, també es van enviar grups de missioners a recórrer els països mediterranis, encara que sense aconseguir resultats satisfactoris.[22]

L'expansió asiàtica

Al rei Asoka, al seu fill Mahinda i a la seua filla Sanghamitta se'ls relaciona directament amb la conversió de Sri Lanka al budisme. Des del començament del seu regnat, el budisme Theravada va esdevindre la religió oficial d'aquest país.[23]

D'acord amb la tradició, durant el regnat d'Asoka les doctrines de l'escola Theravada haurien estat dutes a Birmània des de Sri Lanka, encara que no hi ha constància de la seua presència en aquest país fins al segle V.[24] Durant el segle VI, el budisme Theravada es va estendre des de Birmània fins als territoris de l'actual Tailàndia. La religió va ésser adoptada pels tailandesos quan, finalment, es van assentat, des del sud-oest xinès, a la zona tailandesa (això va succeir entre els segles XII i XIV). Amb el floriment del regne de Tailàndia, el budisme Theravada va ésser adoptat com a religió oficial.[25] Durant el segle XIV la casa reial de Laos va fer el mateix.[26]

Tant el budisme Mahayana com l'hinduisme van començar a influir en el poble de Cambodja a finals del segle II dC. Tanmateix, després del segle XIV, i sota la influència tailandesa, el budisme Theravada va anar esdevenint de manera gradual la religió amb més força a Cambodja.[27]

Cap al segle I dC el budisme va ésser portat a l'Àsia Central i des d'allà, i durant aquest mateix segle, va entrar a la Xina seguint les rutes del comerç.[28] Tot i que va patir l'oposició del confucianisme (el que va derivar en severes persecucions durant l'any 446, en el període 574-577 i l'any 845), el budisme va aconseguir consolidar i influir amb força en la cultura xinesa, adaptant-se, al seu torn, als costums del país.[29] El període de major influència del budisme xinès va acabar amb la gran persecució de l'any 845. Malgrat això, els grups Zen (o Ch'an), enfocats en la meditació (del sànscrit dhyana, "meditació"), i de la Terra Pura (que posen més èmfasi en la devoció) continuaren essent importants.[30]

Des de la Xina, el budisme va continuar la seua expansió asiàtica. Les autoritats del confucianisme estaven totalment en desacord amb què el budisme entrés al Vietnam, però la influència Mahayana es feia sentir allà des de temps enrere, aproximadament des de l'any 189.[31] D'acord amb alguns testimonis, el budisme va arribar per primera vegada a Corea (des de la Xina), el 372. Des de llavors, i donada la forta influència que durant segles va tindre la Xina en aquest país, Corea es va anar convertint gradualment.[32]

El budisme va ésser portat al Japó des de Corea. Tot i que els japonesos ja tenien coneixement d'aquesta doctrina, el 552 es considera l'any de la seua introducció oficial al país. En el 594, el regent Shotoku Taishi el va declarar la religió oficial del Japó.[33][34]

El budisme va arribar al Tibet a principis del segle VII per influència de les esposes estrangeres del rei d'aquell moment. A mitjans del segle següent, havia adquirit una força prou significativa dins de la cultura tibetana.[35] Un personatge que va tindre un gran protagonisme en el desenvolupament del budisme tibetà va ésser el monjo hindú Padma Sambhava, el qual va arribar al Tibet l'any 747. El seu principal interès era expandir el budisme tàntric i ho va aconseguir ja que va acabar essent el més difós dins del país.[36] Tant els budistes xinesos com els hindús competien per la influència de la seua religió en el Tibet, fins que a finals del segle VIII els xinesos van ésser vençuts i expulsats del país.[37]

Aproximadament set segles més tard, els budistes tibetans havien adoptat la idea que els abats dels grans monestirs eren la reencarnació de famosos bodhisattves. Arran d'això, el principal dels abats va passar a ésser conegut com dalai-lama. Des de mitjans del segle XVII fins a 1950, any en què la Xina va conquerir el Tibet, els dalai-lames van dirigir el Tibet com una teocràcia.[38]

Nous grups i escoles

Tant a la Xina com al Japó i a tot l'Àsia occidental es van crear i desenvolupar importants grups budistes, essent-ne els més influents el Zen (també anomenat Ch'an) i el de la Terra Pura (o Amidisme).

L'escola Zen practica la meditació com a camí per aconseguir descobrir intuïtivament i de forma sobtada la naturalesa interior de Buda. Va ésser fundada pel monjo hindú Bodhidharma (el qual va arribar a la Xina l'any 520) i dóna més importància a la il·luminació que no pas a l'aspecte doctrinal o a l'estudi de les escriptures.[39]

En comptes de meditar, la doctrina de la Terra Pura subratllava la fe i la devoció cap a Amitaba (o Buda de la Llum Infinita) i això implicava el renéixer en un paradís etern conegut com la Terra Pura. Més que ser el premi per la pietat i la bondat dels humans, el renéixer en aquest paradís depenia de la gràcia i del poder d'Amitaba. Els devots mostraven la seua devoció a Amitaba per mitjà de la incessant repetició de la frase "Homenatge a Buda Amitaba" i, el simple fet de recitar aquestes paraules de forma sincera, podia ésser suficient per garantir l'entrada a la Terra Pura.[40]

Una important secta japonesa del budisme Mahayana és la Nichiren i que rep aquest nom en honor de qui la va fundar al segle XIII. Aquesta secta creia que en el Sutra del Loto es trobava l'essència dels ensenyaments de Buda i el seu contingut pot ésser resumit en la frase Homenatge al Sutra del Loto, la qual, i a força de repetir-la, permetia als devots assolir la il·luminació.[41]

Institucions i pràctiques

Les obligacions religioses i la seua observança difereixen tant entre la sangha (o comunitat monàstica) i els laics, com en el si de cadascun d'aquests dos grups.

La vida monàstica

Des d'un principi, els seguidors més devots de Buda estaven organitzats en un grup monàstic anomenat sangha. Els seus membres podien ésser fàcilment identificats pels seus caps totalment afaitats i llurs túniques sense costures i de color taronja. Els primers monjos budistes erraven d'un lloc a un altre, establint-se en comunitats només durant l'època de pluges ja que era quan els viatges resultaven més difícils. Cadascuna d'aquestes comunitats establertes (i les que es van anar desenvolupant a mesura que passava el temps) eren independents i estaven organitzades democràticament. La vida monàstica es regia pels principis del Vinay Sutra, una de les tres col·leccions canòniques de les escriptures. Cada 40 nits, i dins de cada comunitat, els monjos celebraven una assemblea formal anomenada uposatha. Una part molt important d'aquesta cerimònia constituïa la respectuosa recitació de les regles del Vinay i la confessió pública de totes les transgressions. La sangha incloïa normes per a monjos i monges i això constituïa un tret únic i distintiu entre les ordres monàstiques de l'Índia.[42] Dones i homes seguidors del budisme Theravada eren célibes i aconseguien diàriament el seu menjar demanant almoines a les cases dels laics més devots.[43] En canvi, l'escola Zen, i com a part de la seua disciplina, exigeix als seus membres treballar per guanyar el seu aliment.[44] La popular escola Shin del Japó (una branca de la de Terra Pura) permet als seus sacerdots casar-se i formar famílies.[45] Entre les funcions més tradicionals dels monjos budistes està celebrar serveis fúnebres per honorar els morts. Els elements més importants d'aquests serveis inclouen el cant de les escriptures i el traspàs de mèrits per a benefici del difunt.

La veneració pels laics

En el budisme, els actes de veneració que realitzen els laics són més aviat personals que no pas grupals. Des dels temps més remots existeix una recitació per a l'expressió de la fe que és emprada tant pels laics com per als membres de la sangha. Rep el nom de Els Tres Refugis, i diu: "Em refugio en el Buda. Em refugio en el dharma. Em refugio en la sangha." Tot i que teòricament el budisme Theravada no adora a Buda, sí existeix una veneració que es mostra per mitjà del culte a la stupa (estructura sagrada que conté una relíquia). Els devots caminen al voltant de la cúpula seguint el sentit de les agulles del rellotge, portant flors i encens com a signe de respecte.[46] En el temple Dalada Maligava de Kandy (Sri Lanka) es conserva com a relíquia una dent de Buda. Aquest objecte és el centre d'adoració d'una festa que se celebra cada any el dia de l'aniversari de Buda (festivitat a tots els països budistes i que l'escola Theravada anomena Vaisakha, nom del mes en què va néixer Buda).[47] D'altra banda, és molt popular en els països de la branca Theravada una cerimònia coneguda com a pirita (protecció), en la qual es llegeix una sèrie d'encanteris protectors procedent del Cànon Pali, a fi d'exorcitzar els esperits malignes, curar els mals, beneir les construccions noves i aconseguir altres beneficis.[48]

En els països de la branca Mahayana els ritus són més importants i, així, les diferents imatges de Buda i de bodhisattves que hi ha als altars dels temples i en les cases dels més devots, serveixen com a llocs per a l'adoració. La pregària i els cants hi són actes de devoció molt típics, com també ho són l'oferiment de fruites, flors i encens.[49] Una de les festes religioses més populars tant a la Xina com al Japó és la d'Ullambana: una celebració en la qual es fan ofrenes als esperits dels morts i als fantasmes afamats. Es diu que durant aquesta celebració les portes de l'altre món romanen obertes perquè els esperits que ja han partit puguin retornar a la Terra per alguns moments.[50][51]

El budisme a l'actualitat

Una de les característiques més notables i que ha perdurat per més temps en el si del budisme és la seua capacitat per adaptar-se als canvis de condicions en què s'ha hagut de desenvolupar, així com a les diferents cultures.[52] Des d'un punt de vista filosòfic, el budisme està en contra dels béns materials però no es reconeix en conflicte amb les ciències modernes. Al contrari, defensa que, fins i tot, Buda va tindre una aproximació de caire experimental respecte als seus principis de fe més essencials.[53]

Tant a Tailàndia com a Birmània el budisme s'ha desenvolupat sempre amb molta força. Com a reacció a les acusacions que estan poc compromesos socialment, els sacerdots d'aquests països s'han involucrat personalment en una sèrie de projectes d'ajuda a la comunitat.[54][55] Tot i que feia molt de temps que el budisme havia desaparegut de l'Índia (aproximadament entre els segles VIII i XII),[56] hi va haver una petita espurna de ressorgiment amb la conversió al budisme de 3,5 milions d'antics membres de la casta dels intocables. Això es va produir sota el lideratge de Bhimrao Ramji Ambedkar a principis de 1956.[57][58]

Sota els règims comunistes asiàtics, el budisme ha hagut d'afrontar períodes molt difícils. A tall d'exemple, a la República Popular de Xina el budisme segueix existint però sota una estricta regulació i supervisió governamental. Molts monestirs i temples van ser convertits en escoles, dispensaris i altres organismes de tipus públic. Tant els monjos com les monges han hagut d'assumir funcions laborals a més de les que els corresponen com a religiosos. Després de la invasió del Tibet, les autoritats xineses van tractar d'eliminar la influència budista en aquest país.[59]

Només al Japó, i des de la Segona Guerra Mundial, han sorgit i s'han desenvolupat nous moviments budistes. El més important és el de Soka Gakkai, corrent laica associada al budisme Nichiren. És molt coneguda per la seua eficaç organització, per les seues agressives tècniques de conversió, per l'ús de mitjans de comunicació de masses i pel seu fort component nacionalista. Aquest grup promet als seus seguidors tot tipus de beneficis materials i de felicitat per a tota la vida.[60] Des de 1956 ha estat molt relacionat amb la política japonesa presentant candidats per a diferents càrrecs en el marc d'un partit polític propi: el Komeito (Partit del Govern Net).[61]

El creixent interès que es manifesta pel budisme en les cultures asiàtiques, com el que desperten els seus valors espirituals en els països occidentals, ha portat a que es desenvolupin un gran nombre de societats dedicades a l'estudi i a la pràctica del budisme.[62]

Referències

  1. ↑ Chambers Dictionary, 2006; Merriam-Webster's Collegiate Dictionary, 2003; New Penguin Handbook of Living Religions, px998; Dewey Decimal System of Book Classification; Robinson & Johnson, The Buddhist Religion; [1]
  2. ↑ Les principals religions ordenades per mida (anglès)
  3. ↑ U.S. State Department's International Religious Freedom Report 2004. http://www.state.gov/g/drl/rls/irf/2004/ Consultat el 20 de setembre del 2008. (anglès)
  4. ↑ Garfinkel, Perry. "Buddha Rising," National Geographic Dec. 2005: 88–109. (anglès)
  5. ↑ CIA - The World Factbook (anglès)
  6. ↑ Christopher W. Gowans: Philosophy of the Buddha. Editat per Routledge, 2003. ISBN 0-415-27858-9. 227 pàgines. Pàg. 23. [2]
  7. ↑ Stephen C. Berkwitz, Juliane Schober, Claudia Brown: Buddhist Manuscript Cultures: Knowledge, Ritual and Art. Editat per Taylor & Francis, 2009. ISBN 0-415-77616-3. 222 pàgines. Pàg. 95. [3]
  8. ↑ History of the Four Buddhist Councils (anglès)
  9. ↑ www.buddhistdoor.com (anglès)
  10. ↑ www.worldalmanacforkids.com (anglès)
  11. ↑ En el budisme hinayana, l'arhat és l'home que obté el nirvana per a ell mateix, a diferència del bodhisattva del budisme mahayana, el qual retarda el seu pas per a poder portar la salvació als altres. Enciclopèdia Catalana (català)
  12. ↑ A Comparative Study of the Schools (anglès)
  13. ↑ Buddhist councils (anglès)
  14. ↑ Buddhism in India (anglès)
  15. ↑ The Status of the Individual in Theravada Buddhism (anglès)
  16. ↑ Encyclopaedia Britannica (anglès)
  17. ↑ Mahasanghika School (anglès)
  18. ↑ The Origin and History of Tantra (anglès)
  19. ↑ www.experiencefestival.com (anglès)
  20. ↑ www.bosquetheravada.org (castellà)
  21. ↑ www.economicexpert.com (anglès)
  22. ↑ Kenneth Kuan Shêng Chʻên: Buddhism: the light of Asia. Editat per Barron's Educational Series, 1968. ISBN 0-8120-0272-5. 297 pàgines. Pàg. 116. [4]
  23. ↑ The arrival of Buddhism in Sri Lanka (anglès)
  24. ↑ The Introduction of Buddhism into Burma (anglès)
  25. ↑ Buddhism in Thailand. Its Past and Its Present (anglès)
  26. ↑ Buddhism in Laos (anglès)
  27. ↑ Kevin Trainor: Buddhism: The Illustrated Guide. Editat per Oxford University Press US, 2004. ISBN 0-19-517398-8. 256 pàgines. Pàg. 130. [5]
  28. ↑ Buddhism and Its Spread Along the Silk Road (anglès)
  29. ↑ The Buddhist-Confucian Conflict in the Early Chosôn and Kihwa's Syncretic Response: The Hyôn chông non (anglès)
  30. ↑ Barrington Moore: Moral purity and persecution in history. Editat per Princeton University Press, 2000. ISBN 0-691-04920-3. 158 pàgines. Pàg. 117. [6]
  31. ↑ Tai th Nguyen, Tài Thư Nguyẽ̂n: History of Buddhism in Vietnam. Editat per CRVP, 1997. ISBN 1-56518-098-4. 250 pàgines. Pàg. 187. [7]
  32. ↑ Buddhism in Korea (anglès)
  33. ↑ www.japan-guide.com (anglès)
  34. ↑ Buddhism in Japan (anglès)
  35. ↑ Buddhism in Tibet (anglès)
  36. ↑ Profiles of Tibetan Buddhists (anglès)
  37. ↑ Alex McKay: The history of Tibet. Editat per Routledge, 2003. ISBN 0-415-30844-5. 2100 pàgines.
  38. ↑ Tibetan Theocracy (anglès)
  39. ↑ www.onmarkproductions.com (anglès)
  40. ↑ www.buddhanet.net (anglès)
  41. ↑ www.religionfacts.com (anglès)
  42. ↑ Duties of the Sangha (anglès)
  43. ↑ Bhavana Society (anglès)
  44. ↑ 24-Hour Zen (anglès)
  45. ↑ Is Shin Buddhism the same as Christianity? (anglès)
  46. ↑ www.experiencefestival.com (anglès)
  47. ↑ Sri Dalada Maligawa - Temple of the Tooth Relic (anglès)
  48. ↑ Buddhist Ceremonies and Rituals of Sri Lanka (anglès)
  49. ↑ Mahayana Buddhist rituals in Japan (anglès)
  50. ↑ www.lieuquan.org (anglès)
  51. ↑ www.surfindia.com (anglès)
  52. ↑ Cultural Adaptation of Buddhism (anglès)
  53. ↑ Science and Buddhism (anglès)
  54. ↑ Buddhist Response to Burma (anglès)
  55. ↑ www.buddhanet.net (anglès)
  56. ↑ Disappearance of Buddhism From India: An Untold Story (anglès)
  57. ↑ Christophe Jaffrelot: Dr. Ambedkar and Untouchability: Analyzing and Fighting Caste (2005). ISBN 0-231-13602-1.
  58. ↑ C. Gautam: Life of Babasaheb Ambedkar. Ambedkar Memorial Trust, Londres, Milan House, 8 Kingsland Road, London E2 8DA. Segona edició, maig de 2000
  59. ↑ Buddhism in China and Tibet Today (anglès)
  60. ↑ Soka Gakkai International (anglès)
  61. ↑ en.wikipedia.org (anglès)
  62. ↑ Encyclopaedia Britannica (anglès)

Bibliografia

  • Armstrong, Karen (2001). Buddha. Penguin Books. p. 187. ISBN 0-14-303436-7.
  • Arnau, Juan (2008). Arte de probar. Ironía y lógica en India antigua. Fondo de Cultura Económica. ISBN 978-84-375-0621-0.
  • — (2007). Antropología del budismo. Barcelona: Editorial Kairós. ISBN 978-84-7245-645-7.
  • — (2006). Abandono de la discusión. (Traducció directa del sànscrit). Madrid: Ediciones Siruela. ISBN 84-7844-247-2.
  • — (2005). La palabra frente al vacío. Filosofía de Nagarjuna. Mèxic: Fondo de Cultura Económica de México. ISBN 968-16-7517-7.
  • — (2004). Fundamentos de la vía media. (Traducció directa del sànscrit). Madrid: Ediciones Siruela. ISBN 84-7844-762-8.
  • Blanco, Alberto (1998). El Dhammapada. El camino de la verdad. 2a edició, 2005. Madrid: Fondo de Cultura Económica. ISBN 84-375-0584-4.
  • Buswell, Robert E (Editor) (2004). Encyclopedia of Buddhism. MacMillan. ISBN 0-02-865910-4.
  • Carrithers, Michael (2001). Buddha: A Very Short Introduction. Oxford University Press. ISBN 0-19-285453-4.
  • Chakravarti, Uma: The Social Dimensions of Early Buddhism. Delhi: Oxford University Press, 1987.
  • Conze, Edward (1993). Breve historia del budismo. Madrid: Alianza Editorial.
  • Coogan, Michael D. (ed.) (2003). The Illustrated Guide to World Religions. Oxford University Press. ISBN 1-84483-125-6.
  • Daishonin, Nichiren (2008). Los escritos de Nichiren Daishonin. Barcelona: Editorial Herder. ISBN 978-84-254-2560-8.
  • Dalai Lama XIV (Tenzin Gyatso). Introducción al budismo tibetano. Barcelona: Paidós Ibérica, 2004.
  • Dargyay, Eva M.: The Rise of Esoteric Buddhism in Tibet. Delhi: Motilal Banarsidass, 1977.
  • Davidson, Ronald M. (2003). Indian Esoteric Buddhism: A Social History of the Tantric Movement. Nova York: Columbia University Press. ISBN 0-231-12619-0.
  • Deshimaru, Taisen. La pràctica del Zen. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2003. ISBN 84-8415-456-4.
  • Deshimaru, Taisen. Preguntes a un mestre Zen. Pagès Editors, Lleida 2005. ISBN 84-9779-235-1.
  • Dragonetti, Carmen Leonor & Tola, Fernando (2006). Udāna: la palabra de Buda. Madrid: Editorial Trotta. ISBN 84-8164-850-7.
  • El Dhammapada. La Sendera de la Perfecció (trad. J.Torres, de la versió anglesa de Joan Mascaró), L'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1982.
  • Frauwallner, E.: The Earliest Vinaya and the Beginnings of Buddhist Literature. Roma: Istituto Italiano per il Medio ed Estremo Oriente, 1956.
  • Gethin, Rupert (1998). The Foundations of Buddhism. Oxford University Press. ISBN 0-19-289223-1.
  • Goldstein, Melvyn C. i Matthew T. Kapstein: Buddhism in Contemporary Tibet: Religious Revival and Cultural Identity. Berkeley: University of California Press, 1998.
  • Gray, Basil: Buddhist Cave Paintings at Tun-huang. Xicago: University of Chicago Press, 1959.
  • Gross, Rita (2005). El budismo después del patriarcado. Madrid: Editorial Trotta. ISBN 978-84-8164-798-3.
  • Harvey, Peter (1990). An Introduction to Buddhism: Teachings, History and Practices. Cambridge University Press. ISBN 0-521-31333-3.
  • Harvey, Peter (1998/2006). El budismo. Madrid: Akal Cambridge. ISBN 84-460-2612-0.
  • Hisamatsu, Shin'ichi, Zen and the Fine Arts. Tòquio, Japó: Kodansha International, 1971.
  • Horner, I. B.: Women Under Primitive Buddhism. Delhi: Motilal Banarsidass, 1975.
  • Jayatilleke, K. N.: Early Buddhist Theory of Knowledge. Londres: George Allen & Unwin, 1963.
  • Juergensmeyer, Mark (2006). The Oxford Handbook of Global Religions. Oxford Handbooks in Religion and Theology. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-513798-9.
  • Keown, Damein et.al., eds.: Buddhism and Human Rights. Londres: Curzon, 1998.
  • Keown, Damien i Charles S Prebish (eds.) (2004). Encyclopedia of Buddhism (Londres: Routledge). ISBN 978-0-415-31414-5.
  • Khyentse, Dzongsar. ¿Com és que no et fas budista?. Pagès Editors, Lleida 2007. ISBN 978-84-9779-597-5.
  • Kohn, Michael H. (1991). The Shambhala Dictionary of Buddhism and Zen. Shambhala. ISBN 0-87773-520-4.
  • Lama, Dalai. Camins cap al nirvana. Pagès Editors, Lleida 2008. ISBN 978-84-9779-666-8.
  • Lamotte, Étienne (1976). Teaching of Vimalakirti. Londres: Pali Text Society. XCIII. ISBN 0-7100-8540-0.
  • Law, B. C.: The Buddhist Conception of Spirits. Varanasi, Índia: Bharatiya Publishing House, 1974.
  • Lenoir, Frederic (2000). El budismo en Occidente. Editorial Seix Barral.
  • Lowenstein, Tom (1996). The Vision of the Buddha. Duncan Baird Publishers. ISBN 1-903296-91-9.
  • Malalasekera, G. P., ed.: Encyclopedia of Buddhism. Colombo: Government of Sri Lanka, 1961.
  • Matsunaga, Daigan i Alicia Matsunaga: The Buddhist Concept of Hell. Nova York: Philosophical Library, 1972.
  • Miksic, John: Borobudur: Golden Tales of the Buddha. Boston: Shambala, 1990.
  • Mitchell, Donald (2002). Buddhism: Introducing the Buddhist Experience. Oxford University Press. ISBN 0-19-513952-6.
  • Molino, Anthony (2004). El árbol y el diván. Diálogo entre psicoanálisis y budismo. D. T. Suzuki, A. Watts, E. Fromm, D. Lama, C. G. Jung, M. Abe, J. Kornfield, K. Horney y otros. Barcelona: Editorial Kairós. ISBN 978-84-7245-565-8.
  • Mora, Fernando (1998). Las enseñanzas de Padmasambhava y el budismo tibetano. Barcelona: Editorial Kairós.
  • Nattier, Jan (2003). A Few Good Men: The Bodhisattva Path according to The Inquiry of Ugra (Ugrapariprccha). University of Hawai'i Press. ISBN 0-8248-2607-8.
  • Norbu, Namkhai (1996). El cristal y la vía de la luz. Sutra, tantra y dzogchén. Barcelona: Editorial Kairós.
  • Ñanananda, Bhikkhu: Concept and Reality in Early Buddhist Thought. Kandy, Sri Lanka: Buddhist Publication Society, 1976.
  • Olivelle, Patrick. The Origin and Early Development of Buddhist Monachism. Colombo: Gunasena, 1974.
  • Panikkar, Raimon (1996). El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso. 6ena edició, 2005. Madrid: Ediciones Siruela. ISBN 84-7844-321-5.
  • Prebish, Char Griffith & Keown, Damien (2004). Buddhism, the e-Book. Journal of Buddhist Ethics Online Books Ltd.
  • Rahula, Walpola (2002). Lo que el Buddha Enseñó. Buenos Aires: Editorial Kier. ISBN 950-17-1007-6.
  • Rhie, Marylin M. i Robert A. F. Thurman: Wisdom and Compassion: The Sacred Art of Tibet. Nova York: Harry H. Abrams, 1991.
  • Robinson, Richard H. i Willard L. Johnson (1970; 3a. ed., 1982). The Buddhist Religion: A Historical Introduction (Belmont, CA: Wadsworth Publishing). ISBN 0-534-01027-X.
  • Ryokan, Daigu. Gota de rosada en una fulla de lotus. Pagès Editors, Lleida 2001. ISBN 84-7935-828-9.
  • Sarkisyanz, E.: Buddhist Backgrounds of the Burmese Revolution. L'Haia: Martinus Nijhoff, 1965.
  • Saunders, E. Dale: Mudra, a Study of Symbolic Gestures in Japanese Buddhist Sculpture. Nova York: Bollingen Foundation, 1960.
  • Seddhatissa, H. (1971). Introducción al budismo. Madrid: Alianza Editorial.
  • Smith, Huston; Phillip Novak (2003). Buddhism: A Concise Introduction. HarperSanFrancisco. ISBN 978-0-06-073067-3.
  • Snellgrove, David L.: The Image of the Buddha. Tòquio: Kodansha International, 1978.
  • Snelling, John (1998). The Buddhist Handbook. Londres: Rider. ISBN 0-7126-7112-9.
  • Solé-Leris, Amadeo, i Vélez de Cea, Abraham (1999). Majjhima Nikaya. Los sermones medios del Buddha. 2a edició, 2006. Barcelona: Editorial Kairós. ISBN 84-7245-378-2.
  • Suzuki, Daisetz Teitaro (2006). ¿Qué es el zen?. Madrid: Editorial Losada. ISBN 84-96375-18-8.
  • — (2003). Vivir el zen. 3a edició. Barcelona: Editorial Kairós. ISBN 84-7245-304-9.
  • —, i Fromm, Erich (1960). Budismo zen y psicoanálisis. Mèxic: Fondo de Cultura Económica de México. ISBN 968-16-0624-8.
  • Thich Nhat Hanh (1974). The Heart of the Buddha's Teaching, Broadway Books ISBN 0-7679-0369-2.
  • Tsomo, Karma Lekshe, Sisters in Solitude: Two Traditions of Buddhist Monastic Ethics for Women. Albany: State University of New York Press, 1996.
  • Varma, Vishvanath Prasad: Early Buddhism and Its Origins. Delhi: Munshiram Monaharlal, 1973.
  • Vega, Amador (2002). Zen, mística y abstracción. Ensayos sobre el nihilismo religioso. Madrid: Editorial Trotta. ISBN 84-8164-396-3.
  • Wagle, Narendra: Society at the Time of Buddha. Nova York: Humanities Press, 1967.
  • Walpola, R.: Lo que el Buda enseñó. Barcelona: RBA Coleccionables, 2002.
  • Watts, Alan (2003). El camino del zen. 2a edició. Barcelona: Ediciones Edhasa. ISBN 978-84-350-2714-4.
  • — (2002). Budismo. 2a edició. Barcelona: Editorial Kairós. ISBN 84-7245-452-5.
  • Williams, Paul (1989). Mahayana Buddhism: the doctrinal foundations. Londres: Routledge.
  • Williams, Paul, i Tribe, Anthony (2000). Buddhist Thought. Routledge. ISBN 0-415-20701-0.
  • Williams, Paul (ed.) (2005). Buddhism: Critical Concepts in Religious Studies, 8 volums, Routledge, Londres & Nova York.
  • Yin Shun, Yeung H. Wing (traductor) (1998). The Way to Buddhahood: Instructions from a Modern Chinese Master. Wisdom Publications. ISBN 0-86171-133-5.
  • Zysk, Kenneth G. Asceticism and Healing in Ancient India: Medicine in the Buddhist Monastery. Nova York: Oxford University Press, 1991.

Vegeu-ne també

Enllaços externs

Commons-logo.svg
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Budisme
Viquipèdia:Llista d'articles que totes les llengües haurien de tenir#Religió

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme»

Questions for article: budisme, budismo hinayana, budismo: viquipedia, budizam, dhammapada viquipedia, renaixements budismo, roda budiste, tradició budiste, wikipedia budismo la il-luminació

This article is from Wikipedia. All text is available under the terms of the GNU Free Documentation License.


IHS Europe: Infrared Heating Systems for Home and Business.